El cos té molts membres, no un solament. Si el peu digués: “No sóc mà, per tant no formo part del cos”, deixaria per això de ser part del cos? Si l’oïda digués: “No sóc ull, per tant no formo part del cos”, deixaria per això de ser part del cos? Si el cos sencer fos ull, com sentiria? Si el cos sencer fos oïda, com faria olor? Doncs bé, Déu va distribuir el cos i cadascun dels membres com ell va voler. Si tots fossin un mateix membre, on estaria el cos? Els membres són molts, és veritat, però el cos és un solament. (1 Co 12, 14-16).
Demà dilluns, amb la festa de la conversió de Sant Pau, finalitzarà la setmana d’oració per la unitat dels cristians. Així que ens podríem fer algunes preguntes per entendre millor el motiu d’aquesta oració que ocupa aquests dies a tots els cristians que desitgen pregar. L’Església abans de res és una, i només pot ser una, si no, no hi hauria un sol Crist sinó diversos. L’Església ha estat definida com el Cos Místic de Crist, ell és el cap i nosaltres els membres, i els lligams i articulacions que mantenen unit (i en moviment) a aquest cos són una mateixa Fe i uns sagraments iguals que ens configuren com a societat o cos. L’Església està formada per membres sans i robustos i per altres atrofiats i secs (com una mà engarrotada), però a més hi ha membres, que conservant una mica de sang en el seu interior, per diferents causes s’han desmembrat del cos. Com podem observar la realitat és abans de res sobrenatural, i molt en últim lloc sociològica. Doncs partint d’aquesta base, nosaltres, estem cridats a pregar incessantment al Pare amb Jesús perquè tots siguin un, o com diria sant Pau, perquè tots reconeguem que som un cos i que no tots som el mateix membre. Podem sempre fer dues coses molt valuoses: unir-nos més al cap, que és Crist (en aquest any de la Misericòrdia amb una autentica confessió, p.e.), i resar per aquells que no estan del tot units al tronc i que anhelen la plena veritat.
Cinc vegades vaig rebre dels jueus quaranta assots menys un. Tres vegades vaig ser assotat amb vares; una vegada apedregat… Viatges freqüents; perills de rius; perills d’assaltadors; perills dels de la meva raça; perills dels gentils; perills en ciutat; perills en despoblat; perills per mar; perills entre falsos germans; treball i fatiga; nits sense dormir, moltes vegades; gana i set; molts dies sense menjar; fred i nuesa. I a part d’altres coses, la meva responsabilitat diària: la preocupació per totes les Esglésies (2 Co 11, 24- 25.26-28).
Aquestes paraules de sant Pau ens sorprenen i ens omplen de recolliment, més encara si busquem la causa d’aquest gran poder anomenat perseverança fins al final: la trobada personal amb el Crist. Pau vivia de la fe en el Fill de Déu, que sabia bé que li havia estimat i s’havia lliurat per ell. Demanem-li al Senyor que aprenguem a pregar en el seu Cos viu, que sapiguem mirar-ho tot amb ulls de fe, i que puguem cada dia trobar el Crist que es troba amb nosaltres.
