En comparació amb els altres temps litúrgics, el Nadal és un temps breu, però intens, ple de celebracions i vivències. ¿No és veritat que potser aquest ritme tan intens, en què es precipiten també les celebracions familiars i socials, ens pot portar a un cert cansament, o fins i tot a donar una gran importància als actes profans per sobre de les cerimònies litúrgiques en les quals ens trobem com a membres de la gran família dels fills de Déu? Avui, en aquest segon diumenge després de Nadal, l’Església ens convida a reposar una mica i a centrar-nos en el gran esdeveniment que estem celebrant i vivint mitjançant una actitud més contemplativa. Avui no és cap festa concreta, com puguin ser-ho Nadal, la seva Octava, la Sagrada Família, Santa Maria en el primer dia de l’any, o l’Epifania, sinó que simplement és diumenge: el dia del Senyor per excel·lència, per sobre de les festes d’entre setmana, com Sant Esteve o els Sants Innocents. és un diumenge que, dins del marc del Nadal, ens presenta una faceta molt formosa del misteri del Crist, una faceta que no té res d’abstracte ni de ideològic: El Déu Pare que tot ho ha creat ha entrat en la història concreta dels homes per mitjà de la persona del seu Fill. Aquest Fill ha estat anunciat a l’Antic Testament com la Paraula definitiva de Déu, una Paraula que s’ha fet carn i ha establert la seva morada entre nosaltres.

En Jesús tot és Paraula: els seus fets i les seves mateixes converses, però Ell mateix és Paraula. A través d’Ell veiem Déu, experimentem la misericòrdia del Pare i assolim el coneixement viu de com és Déu mateix, un Déu ben divers de com l’imaginem o el presentem els homes. Per mitjà de Jesucrist, que, en néixer com a home, entra a formar part de la realitat creada, tot el món s’omple de la salvació de Déu i reneix a l’esperança. L’entrada del Crist en el món és la revelació de Déu, una revelació que podem conèixer i acollir personalment. Tanmateix, per a molts aquesta Paraula, que és el Crist, no té cap sentit. Déu és per a ells un record difús de la infantesa o una idea sorgida davant la impotència o el dolor. Déu queda fora de la vida de moltes persones. L’ateisme i la indiferència religiosa no és avui el problema d’uns quants, de gent rara, sinó que és un fet molt estès i que afecta cada dia a un major nombre d’homes i dones. “Déu, ¿per a què serveix?”, ens hauran preguntat més d’un cop. ¡Quantes vegades els creients ens hem d’enfrontar amb una apreciació de Déu falsa i utilitarista que estaria disposada a acceptar-lo com el recurs davant els casos desesperats, o com una agencia d’assegurances miraculosa que tot ho resol. Davant d’aquesta idea de Déu tan pobra, cal que ens atansem al testimoniatge de Jesús:

Déu, ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat

La celebració eucarística és el moment en què els creients en el Déu Pare de Nostre Senyor Jesucrist experimentem el que vol dir conèixer Déu a través de Jesús. La Paraula proclamada és revelació, però també ho és el Cos i la Sang del Senyor que mengem en caritat fraterna. Tots som cridats a alimentar-nos en aquest banquet renovat que la Saviesa de Déu ens prepara. La comunitat cristiana és dipositària i continuadora de la missió de Jesús. A l’arrel de l’ateisme i de la indiferència de molts hi ha un testimoniatge insuficient o nul del missatge cristià. Cal aleshores mostrar el rostre autèntic de Déu en la vida professional, familiar i social.

Leave your comment