Avui celebrem la gran festa de Crist Rei. Amb aquesta festa plena de llum i d’esperança per a les nostres ànimes, concloem l’any litúrgic, l’any cristià, que una vegada més ens ha marcat (per bé o per mal), i ens ha permès santificar-nos i perseverar. Crist ressuscitat ve a regnar sobre les nostres vides, així que podem preguntar-nos de quina manera concreta regna aquest amable sobirà en la nostra vida i (important) al nostre voltant. Ell ve, Ell arriba, Ell ja hi és aquí i és el dolç emperador de tot allò creat: rebem-lo doncs, amb una cor generós, amb un silenci compromès i amb desig ardent de que El nostre bell Senyor ens transformi més.
“Si toquéssim a reunió el clarí de l’exèrcit de Crist a tots els joves que aspiren a signar fins i tot amb la seva sang, el seu programa: “instaurar-ho tot en Crist” (…). Quin exèrcit de valents, de valents de bo, els que llavors s’agruparien! Mai al món s’hauria reunit una manifestació d’éssers més nobles d’ànima, més generosos, més purs, més idealistes (…). Però, és cert, aquest exèrcit nombrós en peu de guerra des de fa dos mil anys, que lluny de disminuir augmenta en nombre i en valor, aquest exèrcit és encara avui com en temps de Crist -tal vegada ho serà sempre així- “pussillus grex” un ramat petit (Lc 12,32). Enfront d’ell, sense tenir si més no el valor de reunir-se, el nombre immens dels quals es diuen cristians, però que no tenen de cristià més que el nom… i, més enllà, la regió immensa del paganisme sumida avui encara en les ombres de la mort (cf. Surt 106,10). I per què aquests cristians de nom no formen part de l’exèrcit de Crist? Perquè, estimats joves, el que no està disposat a donar la seva vida pel seu Cap, té tal vegada l’ànima marcada amb el segell del baptisme, però aquest signe assenyala més aviat la seva apostasia (…). Per definició, un cristià és un candidat al martiri: tots els seus interessos, la seva fortuna, els seus amors, sense exceptuar la vida, estan subordinats a l’amor de Crist. Això és una cosa bàsica en la nostra religió. Els qui han cregut que el cristianisme és un asil per salvaguardar la seva fortuna, el seu rang, les seves virtuts mesquines i mediocres, han hagut de desenganyar-se.” (Sant Albert Hurtado, S.I.).
Sàvies paraules que ens posen en una disjuntiva, en un fort dilema dramàtic que no podem suportar fins a vèncer: som un petit ramat (marcat per la feblesa aparent de la Creu), i som candidats al martiri. Així que davant el nostre Rei i Senyor se’ns ofereix, no una vana prosperitat, sinó tot el contrari: irrellevància en aquest món sofisticat, i martiri. Avui els reis del nostre món es barallen per una falsa sobirania (en primer lloc està en poder de Crist) i per una espècie de superioritat moral basada en la democràcia (cosa que permet robar als pobres passant per bons compradors carregats de divises). és el mateix que ens explica el Senyor en l’Evangeli d’avui:
El meu regne no és d’aquest món. Si el meu regne fora d’aquest món, la meva guàrdia hauria lluitat perquè no caigués en mans dels jueus. Però el meu regne no és d’aquí. (Jn 18, 35).
Jesús només admet la seva reialesa quan està emmordassat i solament, davant de Pilat, sense ningú més. Avui volem abraçar-nos a Crist sense por a tacar-nos de sang, i també desitgem proclamar, com la placa sobre la creu, que Crist és Rei i Senyor segons la saviesa de Déu.
