La celebració del misteri pasqual és al centre de la fe i de la vida de l’Església. La resurrecció de Crist no és només la seva victòria sobre el pecat i la mort. és la manifestació de la divina economia de la Trinitat: l’amor infinit i omnipotent del Pare, la divinitat del Fill, el poder vivificant de l’Esperit Sant.
Tota la història de la salvació té el seu centre i el seu cimal en la Resurrecció de Jesús. Cap a ella tendeix la creació sencera, les meravelles realitzades per Déu en l’Antic Testament, i de manera especial la Pasqua d’Israel, profecia de la Pasqua del Crist, del seu pas de la mort a la vida.
Tota la vida de Jesús, les seves paraules i els seus miracles es van precipitant cap a la resurrecció al tercer dia, tantes vegades anunciada com a coronament de la seva passió per part de Jesús, va precipitant tota la seva vida, les seves paraules, els seus miracles, els seus ensenyaments. Fins als últims moments, quan Crist demostra amb les seves paraules i amb els seus gestos que està a punt de passar d’aquest món al Pare. En efecte, Ell ha vingut del Pare i al Pare se’n va, i per això la seva vida és una Pasqua, un pas; però en aquest èxode, més gloriós que el pas del Mar Roig, Jesús arrossega la seva pròpia humanitat, assumida de la Verge Mare, fent-la passar pel misteri de la passió i de la mort, perquè quedi per sempre segellada per l’amor sacrificial en la seva carn que porta les marques de la seva passió gloriosa.
A partir de la Resurrecció es comprèn tot el sentit de la història de l’Antic i del Nou Testament, la gràcia de la Pentecosta amb la qual del cos gloriós de Crist es desprenen les flames de l’Esperit Sant, perquè l’Església visqui sempre en contacte amb aquest misteri que roman per sempre i que atreu cap a ell totes les coses, tot anunciant ja el seu retorn final en la glòria i la Pasqua de l’univers.
La Pasqua del Senyor és la font i l’arrel de l’Any litúrgic. Una Pasqua setmanal, celebrada per l’Església apostòlica i anomenada ja des d’antic, com diu l’Apocalipsi (Ap 1,10) “Dia del Senyor” o “Dia senyorial.” I una Pasqua anual celebrada per les primeres generacions cristianes, almenys a partir del segle II, com un memorial conjunt de la Mort i de la Resurrecció del Senyor, que són les dues cares d’una mateixa medalla.
Al voltant d’aquesta celebració anual neix la seva prolongació de cinquanta dies, fins a la Pentecosta, i apareix el temps de la seva preparació amb el temps de Quaresma. La llum de la Pasqua il·luminarà el misteri de la manifestació de Jesús en el seu naixement i la seva Epifania. El misteri del Crucificat-Ressuscitat donarà sentit al martiri i al culte de els màrtirs. Des de les fórmules primitives de la confessió de la fe, que trobem ja a les Cartes de Sant Pau i més tard en el Símbol apostòlic i en la professió de fe baptismal, creure en Crist, mort i ressuscitat, adherir-nos a Ell per la fe i el baptisme, és la condició i la garantia de la comunió amb el Senyor i de la nova vida en Crist i en l’Esperit. El cristià no només creu en Jesús sinó que viu de la seva mateixa vida divina i immortal.
