Tinc un afecte especial pel Papa Pau VI; tot i que vaig néixer en el pontificat de Joan XXIII, Pau VI va ser el primer Papa del qual tinc records personals. Durant el temps del seu pontificat els meus pares em van iniciar en la vida cristiana, va néixer la meva vocació sacerdotal i vaig entrar al seminari en aquell any ja llunyà de 1977, quan en tenia quinze d’edat.
Gianbattista Montini, havia nascut a Concesio (Brescia, Itàlia) el 26 de setembre de 1897 i va morir a Castelgandolfo el 6 d’agost de 1978. Havia treballat durant molts anys a la Secretaria d’Estat del Vaticà, on va col·laborar molt estretament amb el Papa Pius XII. Creat cardenal per Joan XXIII, quan fou elegit Papa, l’any 1963, era arquebisbe de Milà. Va prendre el nom de Pau per indicar la seva missió renovadora a tot arreu del món de la difusió del missatge de Crist.
El seu pontificat no va ser precisament un jardí de roses, sinó més aviat un enorme Via Crucis que va viure amb abnegació i sacrifici per amor a l’Església. A la mort de Joan XXIII, el seu predecessor, va decidir continuar portant endavant el Concili Vaticà II i treballar per la renovació de l’Església. Va aplicar la reforma litúrgica i es va fer càrrec de la posada en marxa i de la interpretació dels mandats del concili, tot sovint caminant per una línia molt prima entre les expectatives contraposades dels diversos grups i tendències a dins de l’Església. La magnitud i la profunditat de les reformes van afectar totes les àrees, superant durant el seu pontificat totes les accions de reforma dels seus predecessors i successors.
Pau VI va tenir una gran sensibilitat social (encíclica Populorum progressio i carta apostòlica Octogesima adveniens “als vuitanta anys de la promulgació de l’encíclica Rerum novarum, de Lleó XIII”), alhora que es va manifestar com un gran defensor de la vida humana (Encíclica Humanae vitae). La seva postura contrària als mitjans artificials de la regulació de la natalitat li va costar la incomprensió i la crítica aspra no només del món, sinó també d’amplis sectors de l’Església; però, en el fons, els qui van refusar el magisteri de la Humanae vitae eren pràcticament els qui no volien tampoc deixar-se convèncer per la crida a la solidaritat i la justícia de la Populorum progressio, és a dir, d’aquells que havien fet de l’egoisme la senyera de la seva vida. Pau VI va estar atent als esdeveniments mundials i, en tota circumstància, va maldar per mantenir íntegre el dipòsit de la fe; va fomentar el diàleg ecumènic entre els cristians catòlics i els cristians d’altres confessions, així com també el diàleg interreligiós. En la recerca de la pau es va entrevistar amb molts governants i va començar la realització de viatges arreu del món per tal de conèixer i comprendre els fidels i tots els homes i dones de bona voluntat en el seu àmbit de vida, aquest fet caracteritzarà els Papes posteriors, que no han deixat mai de viatjar.
Incomprès, ben sovint al seu temps, Déu ha volgut que la història fes justícia a un pastor de l’Església tan excel·lent com Pau VI, i que la seva obra fos reconeguda. La seva beatificació ha coronat tota una vida d’amor a Jesucrist i a l’Església. Que en el nostre seguiment de Jesucrist, sapiguem aprofitar i viure el Magisteri de Pau VI i el posem per obra.
