En un diàleg amb un ateu, aquest deia: “Vosaltres, els creients, necessiteu d’un Déu que us digui que heu de fer el bé. Jo, en canvi, no el necessito pas, perquè sense creure en Déu sé que haig de fer el bé, ningú no m’ho ha de dir”. Expressada amb la contundència amb què parlava, aquesta frase causava un gran impacte. El nostre amic ateu ens deia als creients que la nostra ètica necessitava el recolzament en les ordres d’un ésser fabulós i inexistent per a ell, mentre que la seva ètica brollava d’ell mateix; amb aquest argument afirmava que l’ètica creient és i serà sempre inferior a l’ètica atea. Però, ¿és cert de debò això que afirma?
En primer lloc, ¿en què fonamenta el nostre amic els conceptes del bé i del mal?, ¿com sap o determina allò que és bo i allò que és dolent?, ¿per ventura decideix ell allò que està bé i allò que està malament? En aquest cas, tothom podria prendre llur pròpia decisió i viure en un mar de contrarietats: allò que estaria bé per a uns no ho estaria per a d’altres i allò que seria bo per a uns no ho seria per a d’altres. ¿Com podem tenir una idea sobre el bé i com podem veure el mal en contraposició al bé? No per cap consens general, perquè en un món tan pluralista i ple de contrarietats seria impossible d’arribar a un acord; en tot cas, els més forts haurien d’imposar la seva idea de bé als més febles, i això seria injust, per la qual cosa tampoc no es correspondria amb el bé. Cal, per tant, que hi hagi una instància superior i objectiva a la qual tots ens en puguem remetre, i aquesta instància és el Bé mateix, més enllà de les nostres decisions i consensos, una realitat transcendent a la qual anomenem Déu i que la revelació cristiana ha fet conèixer a la nostra societat al llarg dels segles.
En segon lloc perquè l’Església, durant els dos mil·lennis de la seva existència ha ensenyat i insistit en la predicació, la catequesi i l’ensenyament a les escoles, que hem de fer el bé “d’acord amb la idea ajustada a Déu de la qual abans en parlàvem”, i això ha acabat calant a fons a la nostra societat. En la societat pagana en la qual l’Església va haver de començar a predicar l’Evangeli, l’obligació de fer el bé no era quelcom evident. I a la nostra societat, en la qual tot sovint hom busca el benefici propi més que no pas la utilitat comuna, no sempre és fàcil recordar que cal fe el bé, i fins i tot hi ha qui mira de redefinir aquest concepte per endur-se l’aigua al seu molí.
Així doncs, quan una persona no creient afirma que fa el bé “i en molts casos la seva actuació pot ser molt més meritòria, desinteressada i noble que la d’una persona creient” és perquè té una idea de bé proporcionada pel cristianisme, tant si alguna vegada va ser dins de l’Església com si mai no ho va ser-hi, i perquè viu en una societat en la qual la fe cristiana ha modelat les consciències per reconèixer el bé i ha insistint en què l’hem d’obrar. Per això, encara que a un nivell individual algú pugui dir que a ell no li cal creure en Déu per fer el bé. sí que necessita que hi hagi un Déu que assenyali la pauta ètica de les nostres actuacions, i també li cal viure en una societat on aquest Déu sigui reconegut i obeït per la majoria dels seus membres; d’una altra manera imperaria només la llei del més fort.
Aunque tengamos toda la voluntad de creer en Dios que no vemos ya en si se vuelve mas dificultoso hacerlo, porque cuando oras y le pides algo , nadie escucha y luego no sucede nada y la gente sigue muriendo , continuan las tragedias las emfermedades los niños sufren mueren , Por un lado algo me dice que Dios puede existir pero por otro ese Dios está muy lejano y realmente no escucha. También pienso que para que las cosas vayan bien en la vida de las personas es que Uno tiene que esmerarse en un 80 % y Dios podría intervenir de pronto en un 20 % . El ser humano tiene esa capacidad de comenzar nuevamente de creer otra vez en si mismo cuando ha tenido una mala experiencia y de pronto morirá intentándolo pero sin ese Dios que nunca vio , falta de fe ? No lo sé…el mundo con su vorágine te envuelve es su remolino es muy fuerte y admiro a las personas que creen y se esmeran por ese Dios que no ven…Ahora me hago una pregunta si existe el infierno? Para mí no existe…uno viene a este mundo a sufrir pero también hay cosas bellas . Y como repito uno hace la diferencia….