Posa’t a les mans de Déu en obrir els ulls a la llum d’un nou dia i recorda que Déu dirigeix la teva vida perquè el tens prop de tu. Tu obre els ulls perquè ningú no et manipuli.
Posa’t a les mans de Déu quan et sentis perdut sense saber el camí que has de seguir. Tu recorda que l’únic camí que no enganya és el de Crist i la teva honradesa de vida.
Posa’t a les mans de Déu quantes vegades surtis de la teva llar i demana-li que Ell dirigeixi les teves passes per allà on vagis. Tu segueix el seu missatge.
Posa’t a les mans de Déu quan et sentis malalt i trist i la teva vida estigui assetjada de grans temors. Tu no t’oblidis de l’oració.
Posa’t a les mans de Déu quan el be que tu facis sigui tingut per mal i els teus propòsits no siguin compresos. L’enveja sempre està aquí.
Posa’t a les mans de Déu quan la teva vida estigui envoltada de perills i no tinguis auxili de cap part. El teu auxili és el nom del Senyor.
Posa’t a les mans de Déu quan ho donis tot per perdut i creguis que la teva esperança s’esvaeix. Tu no et rendeixis i tira-li coratge.
Posa’t a les mans de Déu quan no comprenguis les causes dels teus patiments i les teves proves. Segueix fiant-te d’Ell malgrat tot.
Posa’t a les mans de Déu quan les portes se’t tanquin i no sàpigues cap a on dirigir-te. Busca una porta de sortida, sempre n’hi ha una.
Posa’t a les mans de Déu quan creguis que totes les coses estan en contra teva i sentis que ho has perdut tot. No et permetis de caure a la depressió.
Posa’t a les mans de Déu i veuràs com fet i fet tot s’arregla pel teu bé. Encara que la cosa trigui temps, tu persevera.
Posa’t a les mans de Déu i tingues autenticitat de vida, tot i que vulguin fer-te creure que tu ets el culpable del que ocorre. No t’oblidis que els destorbes.
Posa’t a les mans de Déu i no siguis ingenu, Déu et demana que siguis bo però no ximple.
Tingues en compte la següent reflexió:
San Joan Clímac observava que un orgullós no té necessitat de ser perseguit pel Dimoni; ell és el seu propi dimoni.
Per la seva banda, Sant Gregori Magne assenyala les quatre principals causes de la supèrbia:
- Atribuir-se a un mateix els béns que ha rebut de Déu.
- Creure’s que un ha rebut aquests béns en atenció als seus mèrits.
- Presumir de béns que un no té, o que té en menor mesura.
- Desitjar que els altres apareguin com a inferiors perquè els tens enveja.
L’orgull del mediocre consisteix a atribuir-se molts mèrits i criticar per darrera -naturalment- els mèrits dels altres. O també fer gala d’aquesta falsa humilitat, tan freqüent, perquè els altres li parir esment.
Un altre orgull molt subtil i nociu és el d’aquell que desitja o espera que parlin bé d’ell, o que freqüentment comentin els seus fets o dites, i el no rebre el que espera l’entristeix, l’enfuria i fa que l’enveja el corroeixi.
El superb busca el defectes aliens, descurant l’atenció i superació dels propis. Mira la palla en ull aliè mentre ell hi té una biga al seu.
El superb sempre està inventat defectes en els altres per no permetre que descobreixin els seus. Si la humilitat uneix als homes, la supèrbia els divideix.
L’orgullòs és vanitós i es gaudeix menyspreant als altres o considerant-se millor que ells, encara que de façana aparenti humilitat. No suporta que la persona amb qui conviu o es relaciona sigui volguda i benvolguda pels altres.
La màscara de molts defectes no és una altra que l’orgull. L’orgull que porta a negar els propis defectes, impedeix advertir els remeis que podrien guarir els propis defectes.
Al final l’orgullòs es construeix la seva pròpia tomba a través de la vanitat i al supèrbia. és una pobra persona que es quedarà sola perquè ells mateixa així ho ha volgut.
L’únic remei davant el superb i l’orgullós és l’autenticitat de vida del que és atacat per aquest tipus de personatges i el posar-se a les mans de Déu.
