El Regne dels Cels és comparable a deu noies convidades a unes noces. Aquesta comparació evoca un amor la falta del qual inquieta el cor de l’home. Hi ha en ell el desig d’un amor absolut, com a bé suprem, que res no pot rebaixar: «La meva ànima té set de vós». Aquest bé suprem, aquest tresor que Déu vol donar-nos, es diu “saviesa” i és el més valuós del món. La saviesa es deixa contemplar pels qui l’estimen, es deixa trobar pels qui la busquen. N’hi ha prou amb buscar-la per a trobar-la, i arriba fins i tot al davant nostre: va i ve a la recerca d’aquells que en són dignes.
El Crist és la Saviesa de Déu, és Ell qui ha vingut a trobar-nos, buscant l’ovella perduda. És a través d’Ell que tenim accés al Regne; gràcies a Ell podem acollir el que la nostra ànima desitja: les noces eternes en l’amor infinit de Déu. No obstant això, aquestes noces no van bé per a tothom. D’entre les deu noies, cinc d’elles tenen oli en reserva i les altres cinc, despreocupades, no en tenen. Quan l’espòs arriba finalment, es desperten totes, però les que no tenen oli no tenen res per il·luminar-se perquè l’espòs pugui reconèixer-les a temps. Més tard, demanen que se’ls obri la porta de la sala del banquet, però la paraula de l’espòs és: «No us conec». És a dir, l’espòs sentencia: «No et conec, no veig en tu la llum, no m’agrades. No ets en comunió amb mi per a poder participar en les meves noces». Així, doncs: «Vetlleu, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora». ¿Què ens vol dir? ¿No s’havien adormit totes les deu noies? No es tracta d’aquesta son, hi ha un altra son en la qual entrarem definitivament. D’aquesta son, el Senyor ens despertarà: és la son de la mort.
En demanar-nos que vetllem, el Crist ens demana que posem en pràctica la seva Paraula, aquest és el significat de l’oli. Ens demana que ens deixem il·luminar per l’Esperit Sant per portar, fins al somni de la mort, la llum necessària per ser reconeguts per Ell al dia de la Resurrecció. No som jutjats per endavant, sinó estimats per endavant. El seu amor se’ns ofereix gratuïtament, n’hi ha prou amb desitjar-ho i buscar-ho. Com ho diu el salmista: «Vós Senyor sou el meu Déu, de bon matí jo us cerco». No vacil·lem mai en la nostra esperança, ni tan sols en la nit fosca, perquè «el teu amor val més que la vida».
