En la condemna d’un innocent hi ha quelcom que fa estremir, perquè tots tenim ben arrelada una noció natural de justícia; i si conculcar la justícia és sempre avorrible, quan es fa servir per condemnar l’innocent, llavors és aberrant.
Si els juristes analitzen el procés a Jesús, veuran la seva injustícia, amb irregularitats que el converteixen en una monstruositat: el Sanedrí es va reunir en el temps pasqual, cosa totalment prohibida; els testimoniatges contra Jesús eren falsos i contradictoris; no hi va haver testimonis de descàrrec, ni es va permetre al reu de disposar d’un defensor; la sentència del Sanedrí no fou precedida de la preceptiva votació; es van celebrar dues sessions el mateix dia, sense la interrupció legal establerta entre l’audició i la sentència; el sentenciat fou enviat després a l’autoritat romana, que el Sanedrí no reconeixia com a legítima i que, a més \u2013com el mateix Pilat observa\u2013, no tenia jurisdicció sobre delictes religiosos; el delicte de conspiració contra el Cèsar, que el Sanedrí va invocar després, no era penat amb la crucifixió, a menys que hi hagués una sedició armada, cosa que no va fer Jesús; i, finalment, el procurador el va enviar a la mort sense pronunciar la sentència oficial, cosa que un jutge no pot fer, ja que això seria el mateix que abdicar del seu ofici. Amb qualsevol d’aquestes irregularitats n’hi havia prou per declarar nul el procés contra Jesús. Però potser el que més ens contorba no és tant l’actitud furibunda o fanàtica del Sanedrí, sinó l’actitud covarda i frívola de Pilat, que, després de reconèixer públicament la innocència del reu “No hi trobo res per poder-lo inculpar”, el flagel·la i l’envia a la mort per por a la xurma.
Tot analitzant els passatges evangèlics sobre la Passió de Jesús, Hans Kelsen, cèlebre teòric del Dret i mentor del positivisme jurídic, conclou que Pilat es comporta perfectament com un demòcrata, almenys en dues ocasions. La primera, quan al primer interrogatori Jesús li respon:
“Tothom qui és de la veritat escolta la meva veu”, i Pilat replica: “¿I què és la veritat?”
Per a Kelsen, un demòcrata s’ha de guiar per l’escepticisme; les indagacions filosòfiques o morals sobre la veritat li han de ser totalment alienes. La segona ocasió en què Pilat, segons el parer de Kelsen, es comporta com un demòcrata és quan, davant la suposada impossibilitat de determinar quina és la veritat, s’adreça a la multitud i li pregunta: “¿Què he de fer amb Jesús?” La resposta de la turba, assedegada de sang, no es fa esperar: “¡Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo!”. Pilat ressol el procés de manera plebiscitària; i ja que la majoria determina que el que cal fer amb Jesús és crucificar-lo, el governador acata aquest parer.
Aquesta exposició pot semblar brutal, però ningú no pot negar que, efectivament, Pilat és un model de polític demòcrata: escèptic fins al moll de l’os, considera inútil determinar quina és la veritat i, en conseq\u00fcència, sotmet a votació popular el destí de Jesús. I aquesta és la cruïlla en la qual es debaten les democràcies: en renunciar a emetre un judici ètic objectiu i a establir la veritat de les coses, el criteri de la majoria s’erigeix en norma; i així la norma ja no obeeix a la justícia, sinó als capritxos o interessos d’aital majoria.
és una solució relativista que està gangrenant les democràcies i que, si hom no corregeix, acabarà destruint-les des de dins, tal com han sucumbit sempre totes les organitzacions humanes que no han preservat un nucli de nocions i principis morals nets; i en les quals, inevitablement, el just acaba essent perseguit i condemnat, com un criminal qualsevol, per a gaubança dels autèntics criminals. Però Kelsen tenia raó: Pilat és un perfecte demòcrata; per això les democràcies relativistes li haurien d’aixecar monuments i instituir festes amb lavatori de mans inclòs que celebressin la seva memòria.
