Com si del dia de Nadal es tractés, veiem avui a Jesús envoltat de la seva família: Sant Josep, el seu pare putatiu i la Verge Maria, la seva mare. Però al mateix temps que aquesta festa ens introdueix més en el misteri del portal de Betlem (on trobem la Sagrada Família), també ens porta fins al poble de Natzaret, a Galilea, al nord de Betlem i de Jerusalem. I ens aturem a Natzaret perquè és on es desenvolupa la vida de la Sagrada Família al llarg de trenta llargs anys. Podem veure que el silenci de Jesús en el pessebre, continua durant aquests trenta anys de treball, oració, silenci, i espera ardent de la seva hora. és aquí on podem fixar la nostra atenció i descobrir en aquests dies de Nadal el valor del silenci, del treball, de l’oració i de l’ordre natural i familiar instaurat per Déu pel nostre bé.
Quantes vegades ens envolta el soroll i les presses, quantes vegades no som pas capaços de viure la nostra realitat interior i ens convertim en esclaus de les aparences. La Sagrada Família de Natzaret, ens ensenya a viure enmig dels nostres treballs i quefers quotidians essent conscients de la nostra identitat de fills de Déu, que significa que en nosaltres hi viu algú més. Crist, a Natzaret, com a Betlem o al Gòlgota, parlava amb el Pare i es lliurava a Ell, tot estimant la seva voluntat i escoltant la seva paraula.
Nosaltres ens trobem a Crist cada dia? Som nosaltres els protagonistes de la nostra vida, hi és Déu en ella? Què ens demana el Senyor, de quina manera escoltem la seva veu? La Sagrada Família trobava en el seu dia a dia la manera de servir Déu obrint-se a la seva voluntat, com el sí de Maria a l’àngel Gabriel. Però també el trobava en l’altre, en el proïsme i en aquells que són per a nosaltres imatge de Déu, els nostres pares. De vegades els pares es queixen de les rebel.lies dels seus fills, i amb raó, però com podran ells obeir les ordres dels seus pares si ni ells mateixos saben què volen per als seus fills. No hi ha rumb, de vegades, hi ha arbitrarietat i també frustració. Els fills ja no veuen als pares com aquells que saben de la vida i els poden guiar i orientar, i el dubte ens envaeix de tal forma que la conclusió de moltes de les nostres converses és: “bé…no ho sé”. Al final s’acaba acceptant tot, perquè Déu ha estat esborrat del nostre horitzó, no existeix, i el que faci o deixi de fer sempre estarà bé: és el que jo he volgut fer. Ja no se sap estimar la dona, ni els fills, no se sap sofrir, i hom queda sol amb una sola certesa: “que em deixin tranquil”. Jesús ens ensenya a estimar, Déu ens ha mostrat el seu amor, Déu ens treu de les nostres misèries i ens ensenya també a imitar-lo.
Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d’altres s’aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts. (Lc. 2, 34-35).
Aquestes són les paraules que l’ancià Simeó va dir a Maria al temple de Jerusalem, quan, en complir-se els quaranta dies del seu naixement, el van presentar a Déu. El nen Jesús ens interpel·la, ens recorda que Déu és amb nosaltres i que nosaltres podem veure’l i sentir-lo, o podem dir, amb tota la lògica i justificació possible, que això és impossible, que Déu en el fons no és ningú i que jo ja vaig fent. Heus aquí la bandera i l’espasa (cf. Lc. 2, 34-35).
